hurgué en el cajón donde guardo mi ropa interior
y fui a dar con unas cuantas monedas de perras chicas,
perras gordas, reales y algunas de las antiguas pesetas.
perras gordas, reales y algunas de las antiguas pesetas.
Raudo alimenté mi imaginación y por arte de magia,
mi volátil mente me entregó en volandas
a mi añorada niñez, en donde con una "rubia"
comprabas un cucurucho de almendras o una piruleta.
Qué recuerdos aquellos, cuando por mi décimo cumpleaños
mi tío me regaló cinco duros, e invité a mis amigos
al cine por diez reales cada uno, y con el resto del capital,
compré refrescos, altramuces, pipas, cacahuetes y avellanas.
Años más tarde, al salir del instituto,
en sexto de bachillerato, en el bar de al lado,
nos jugábamos a los "chinos" las cervezas y las tapas
en sexto de bachillerato, en el bar de al lado,
nos jugábamos a los "chinos" las cervezas y las tapas
y te ibas satisfecho, porque con cien pesetas,
pagabas la cuenta y dejabas dos reales de propina.
Que subidón te daba cuando sacabas un billete de quinientos
e invitabas a toda la "pandilla" a una ronda,
alardeando de ser un potentado iluminado.
¡Ay, Señor! cuanto añoramos hoy los billetes verdes o "talegos",
alardeando de ser un potentado iluminado.
¡Ay, Señor! cuanto añoramos hoy los billetes verdes o "talegos",
que nos hacían sentir los amos del universo.
¡Qué tiempos, en que creíamos que todos éramos millonarios!
¿Quien no tenia un millón de "pelas" en el banco?
¿ O, quien no tenia un utilitario?
¿O, se pasaba todo el mes de agosto de vacaciones
por el "morro" en casa de su suegro?
por el "morro" en casa de su suegro?
¡Pero el más recordado, siempre será el "boniato"!
Con uno solo de estos billetes de cinco mil,
mi padre invitaba los domingos
a toda la familia al restaurante, incluido a mi tía,
la estirada solterona hermana de mi madre.
Pedíamos sin miramientos; entremeses de entrante,
bullabesa de primero, de segundo guisado de pescado
con abundantes patatas...y de postre pijama.
mi padre invitaba los domingos
a toda la familia al restaurante, incluido a mi tía,
la estirada solterona hermana de mi madre.
Pedíamos sin miramientos; entremeses de entrante,
bullabesa de primero, de segundo guisado de pescado
con abundantes patatas...y de postre pijama.
Tiempos, eran otros tiempos en que crecimos
pensando que todo el bosque era orégano.
pensando que todo el bosque era orégano.
Ahora con el euro nos hemos quedado con el culo al aire,
y lo que antes comprabas con un billete de diez mil,
ahora te haría falta mil euros... por lo menos.
Hoy ya no eres nadie si no tienes un millón de euros
y esto, hoy como antes, no esta al alcance de cualquiera
y mucho menos de los que nos partimos el espinazo a diario.
SA PESSETA
Avui m'he aixecat malenconiós i no sé per quina raó
vaig cavar en es calaix on guardo sa meua roba interior
i vaig anar a donar amb unes quantes monedes de "perras chicas",
"perras gordas", reals i algunes de ses antigues pessetes.
Veloç vaig alimentar sa meua imaginació i per art de màgia,
sa meua volàtil ment em va portar en braços
de sa meua enyorada infantesa, on amb una "rubia"
compraves un cucurutxo d'ametlles o una piruleta.
Quins records aquells, quan els meu desè aniversari
es meu oncle em va regalar cinc duros, i vaig convidar els meus amics
as cinema per deu reals cadascun, i amb sa resta des capital,
vaig comprar refrescs, tramussos, pipes, cacauets i avellanes.
Anys més tard, en sortir de s'institut,
en cisè de batxillerat, en es bar des costat,
ens jugàvem as "punyet" ses cerveses i ses tapes
i t'anaves satisfet, perquè amb cent pessetes,
pagaves es compte i deixaves dos reals de propina.
Quin plaer et donava quan treies un bitllet de cinc centes
i convidaves a tota sa "colla" a una ronda,
orgullós de semblar un potentat il·luminat.
Ai, Senyor! quant enyorem avui es billets verds o "talegos",
que ens feien sentir es amos de s'univers.
Quins temps, en què crèiem que tots érem milionaris!
Qui no tènia un milió de "peles" as banc?
O, qui no tènia un utilitari?
O, es passava tot es mes d'agost de vacances
pes "morro" a casa des seu sogre?
Però es més recordat, sempre serà es "boniato"!
Amb un d'aquests bitllets de cinc mil,
es meu pare convidava as diumenges
a tota sa família as restaurant, inclòs a sa meua tieta,
estirada fedrina i germana de sa meua mare.
Demanàvem sense miraments; entremesos d'entrant,
bullabessa de primer, de segon guisat de peix
amb abundants patates...i pijama.
Temps, eren uns altres temps en què vam créixer
pensant que tot es bosc era orenga.
Ara amb s'euro ens hem quedat amb es cul a s'aire,
i es que abans compraves amb un bitllet de deu mil,
ara et faria falta mil euros... almenys.
Avui ja no ets ningú si no tens un milió d'euros
i això, avui com abans, no està a l'abast de qualsevol
i molt menys des quals ens partim s'espinada diàriament.
Beneït viatge a través de la pesseta,
moneda que en aquells feliços anys,
mai ens va deixar tirats i sempre sortíem airosos
amb "quatre duros" de tots es embolics.
Bendito viaje a través de la peseta,
moneda que en aquellos felices años,
nunca nos dejó tirados y siempre salíamos airosos
con "cuatro duros" de todos los embolados.
nunca nos dejó tirados y siempre salíamos airosos
con "cuatro duros" de todos los embolados.
Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: José Enrique Rguez
SA PESSETA
vaig cavar en es calaix on guardo sa meua roba interior
i vaig anar a donar amb unes quantes monedes de "perras chicas",
"perras gordas", reals i algunes de ses antigues pessetes.
Veloç vaig alimentar sa meua imaginació i per art de màgia,
sa meua volàtil ment em va portar en braços
de sa meua enyorada infantesa, on amb una "rubia"
compraves un cucurutxo d'ametlles o una piruleta.
Quins records aquells, quan els meu desè aniversari
es meu oncle em va regalar cinc duros, i vaig convidar els meus amics
as cinema per deu reals cadascun, i amb sa resta des capital,
vaig comprar refrescs, tramussos, pipes, cacauets i avellanes.
Anys més tard, en sortir de s'institut,
en cisè de batxillerat, en es bar des costat,
ens jugàvem as "punyet" ses cerveses i ses tapes
i t'anaves satisfet, perquè amb cent pessetes,
pagaves es compte i deixaves dos reals de propina.
Quin plaer et donava quan treies un bitllet de cinc centes
i convidaves a tota sa "colla" a una ronda,
orgullós de semblar un potentat il·luminat.
Ai, Senyor! quant enyorem avui es billets verds o "talegos",
que ens feien sentir es amos de s'univers.
Quins temps, en què crèiem que tots érem milionaris!
Qui no tènia un milió de "peles" as banc?
O, qui no tènia un utilitari?
O, es passava tot es mes d'agost de vacances
pes "morro" a casa des seu sogre?
Però es més recordat, sempre serà es "boniato"!
Amb un d'aquests bitllets de cinc mil,
es meu pare convidava as diumenges
a tota sa família as restaurant, inclòs a sa meua tieta,
estirada fedrina i germana de sa meua mare.
Demanàvem sense miraments; entremesos d'entrant,
bullabessa de primer, de segon guisat de peix
amb abundants patates...i pijama.
Temps, eren uns altres temps en què vam créixer
pensant que tot es bosc era orenga.
Ara amb s'euro ens hem quedat amb es cul a s'aire,
i es que abans compraves amb un bitllet de deu mil,
ara et faria falta mil euros... almenys.
Avui ja no ets ningú si no tens un milió d'euros
i això, avui com abans, no està a l'abast de qualsevol
i molt menys des quals ens partim s'espinada diàriament.
Beneït viatge a través de la pesseta,
moneda que en aquells feliços anys,
mai ens va deixar tirats i sempre sortíem airosos
amb "quatre duros" de tots es embolics.
Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: José Enrique Rguez
Traductor: Francesc M. Barceló
No hay comentarios:
Publicar un comentario