y mi perro aullaba al cielo, inconscientes
de que era muy entrada la madrugada,
como queriendo despertar a las estrellas.
¡Me desvelaron!
¡Salté de la cama, de un brinco!
Quise callar al gato
y grité al perro.
Cuando de repente vi en el suelo
diminutas huellas de hada,
seguí un rastro...luminoso y etéreo.
Un espeso humo entre rosado y claro,
difuminaba al otro lado a un ser mágico
que se acercaba gravitando.
Su rostro, tal vez blanco, sus ojos claros.
La luna seguía el guión establecido,
con un ocaso dorado vestido de seda,
formando un ámbito romántico.
¡Mi corazón palpitaba!
Mi cabeza enturbiada,
Mi cabeza enturbiada,
como en noche de resaca.
Surgió de la nada con tez sonrosada,
del mismo color que aparece
en el horizonte el alba.
Era una hora tranquila,
en la que el alma descansa
en un inmenso mar en calma.
- ¡Sé mi dueño!
y anidaré en tu pecho de niño bueno.
y anidaré en tu pecho de niño bueno.
Susurró con voz entrecortada.
Mientras se perdía por el filo
donde muere la noche y nace el día.
donde muere la noche y nace el día.
Colección ¿Quién me presta una fotografía
Foto: Emma
EN UN MON DE FADES
i es meu gos udolava al cel, inconscients
que era molt entrada sa matinada,
com volent despertar als estels.
Em van desvetllar!
Surt-te del llit, d'un bot!
Vaig voler callar as gat
i vaig cridar as gos.
Quan de sobte vaig veure en es sòl
diminutes petjades de fada,
vaig seguir un rastre...lluminós i eteri.
Un espès fum entre rosat i clar,
difuminava a s'altre costat a un ésser màgic
que s'apropava gravitant.
Es seu rostre, tal vegada blanc, es seus ulls clars.
Sa lluna seguia es guió establert,
amb un ocàs daurat vestit de seda,
formant un àmbit romàntic.
Es meu cor palpitava.
Es meu cap enterbolit,
com en nit de ressaca!
Va sorgir des no-res amb cara rosada,
des mateix color que apareix
en l'horitzó s'albada.
Era una hora tranquil·la,
en sa qual s'ànima descansa
en un immens mar en calma.
- Sigues es meu amo!
i niaré en es teu pit de nen bo.
Em va dir amb veu entretallada.
Mentre es perdia pel camì
on mori sa nit i neix es dia.
que era molt entrada sa matinada,
com volent despertar als estels.
Em van desvetllar!
Surt-te del llit, d'un bot!
Vaig voler callar as gat
i vaig cridar as gos.
Quan de sobte vaig veure en es sòl
diminutes petjades de fada,
vaig seguir un rastre...lluminós i eteri.
Un espès fum entre rosat i clar,
difuminava a s'altre costat a un ésser màgic
que s'apropava gravitant.
Es seu rostre, tal vegada blanc, es seus ulls clars.
Sa lluna seguia es guió establert,
amb un ocàs daurat vestit de seda,
formant un àmbit romàntic.
Es meu cor palpitava.
Es meu cap enterbolit,
com en nit de ressaca!
Va sorgir des no-res amb cara rosada,
des mateix color que apareix
en l'horitzó s'albada.
Era una hora tranquil·la,
en sa qual s'ànima descansa
en un immens mar en calma.
- Sigues es meu amo!
i niaré en es teu pit de nen bo.
Em va dir amb veu entretallada.
Mentre es perdia pel camì
on mori sa nit i neix es dia.
Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Emma
