martes, 23 de septiembre de 2014

UN PÁJARO LLAMADO MUNDO

No habían nacido las flores,
 ni los ríos llevaban agua.
Ni los ángeles volaban,
 ni tan siquiera el demonio
asomaba los cuernos por las cloacas.

Los árboles no poblaban las montañas,
porque no había montañas.
 Ni océanos de agua salada,
porque no había ríos de agua dulce
 que fluyeran hasta los mares.

Cuando todavía el viento no silbaba
 entre los afilados acantilados,
y había agujeros vomitando fuego 
y el universo retumbaba.
 Apareció de la nada
 un pájaro de plumas doradas,
que resistía el calor de las llamas 
y volaba sin tregua luchando contra los elementos
 que a su paso encontraba, 
buscando un lugar donde posar sus cansadas alas.

El silencio azotaba un lugar perdido, 
donde la lluvia de ceniza no caía en vano 
y el pájaro no podía verse reflejado 
en el espejo del agua.
Nunca existieron los lagos,
 ni las rosas ni los colores de la mariposa
ni las palabras con las que nombrarlos.

Y el pájaro se empeñó en rebelarse contra la nada 
y cayeron tormentas de tierra y fango 
y durante siglos llovió sin descanso. 
Se desplomaron peces en los mares 
y extraños animales habitaron en la penuria.

Un día, una luz brillante apareció en el horizonte 
y las estrellas nacieron junto a una hermosa luna llena,
y huyeron las penumbras despavoridas.

Aquel día, para contemplar tan maravilloso escenario, 
el viento dejó de soplar, la ceniza y el barro dejaron de caer
y el pájaro, por primera vez, pudo ver su imagen 
reflejada en el espejo del lago más alto, 
entre montañas cubiertas de nieve blanca.

Aquel mismo día, el pájaro,
 cansado de volar, y con el último aliento,
se tumbó sobre un manto 
de hojas verdes y pétalos floridos
y con su pico escribió 
sobre la tierra la palabra... ¡MUNDO!

 Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Antonio Moreno Salmoral

  UN OCELL ANOMENAT MÓN

 No havien nascut ses flors,
ni es rius portaven aigua.
Ni es àngels volaven,
ni tan sols es dimoni
apuntava ses banyes per ses clavegueres.

Es arbres no poblaven ses muntanyes,
perquè no havien muntanyes,
ni oceans d'aigua salada,
perquè no havien rius d'aigua dolça
que fluïssin fins als mars.

Quan encara es vent no xiulava
entre es afilats penya-segats,
i havien forats vomitant foc
i s'univers retrunyia,
va aparèixer des no-res
un ocell de plomes daurades,
que resistia sa calor de ses flames
i volava sense treva lluitant contra es elements
que as seu pas trobava,
buscant un lloc on posar ses seues cansades ales.

Es silenci assotava un lloc perdut,
on sa pluja de cendra no queia en va
i s'ocell no podia veure's reflectit
en es mirall de s'aigua,
perquè mai van existir es llacs,
ni ses roses ni es colors de sa papallona,
ni ses paraules amb ses quals nomenar-los.

I s'ocell es va obstinar a revelar-se contra es no-res
i van caure tempestes de terra i fang
i durant segles va ploure sense descans.
Es van desplomar peixos en es mars
i estranys animals van habitar en sa penúria.

Un dia, una llum brillant va aparèixer en s'horitzó
i es estels van néixer as costat d'una bella lluna plena,
i van fugir ses penombres espaordides.

Aquell dia, per contemplar tan meravellós escenari,
es vent va deixar de bufar, sa cendra i es fang van deixar de caure
i s'ocell, per primera vegada, va poder veure sa seua imatge
reflectida en es mirall des llac més alt,
entre muntanyes cobertes de neu blanca.

Aquell mateix dia, s'ocell,
cansat de volar, i amb s'últim alè,
es va tombar sobre un mantell
de fulles verdes i pètals florits
i amb es seu bec va escriure
sobre la terra la paraula... MÓN!

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Antonio Moreno Salmoral
 Traductor: Francesc M. Barceló

A BIRD CALLED WORLD

The flowers were not yet born,
the rivers held no water.
The angels did not fly,
not even the devil
poked out his horns for the sewers.

The trees did not populate the mountains,
because there were no mountains,
nor oceans of salt water,
because there were no fresh water rivers
to flow unto the seas.

When the wind still did not whistle
between the sharp cliffs,
and craters vomited fire,
and the universe quaked,
out of nowhere, appeared
a bird of golden feathers,
resistant to the heat of the flames,
it flew non stop fighting against the elements
that stood in it´s path,
searching for a place to rest it´s wreary wings.

The silence flogged a lost place
where rain of ash did not fall in vain
the bird could not be reflected
in the mirror of water,
because the lakes never existed.
 Nor the roses or the colours of the butterfly,
nor the words that name them.

The bird with determination fought, revealing itself against nothing,
storms crashed down, earth and mud fell from the sky,
for centuries, it rained relentlessly.
Fishes collasped in the seas
and strange animals lived in poverty.

One day, a bright light, appeared upon the horizon
and the stars were born next to a beautiful full moon,
and the darkness fled with fear.
 
That day, to contemplate such a wonderful scenario,
the wind ceased to blow, the ash and mud stopped falling
and the bird, for the first time, was able to see his image
reflected in the mirror of the highest lake,
between mountains covered with white snow.

That same day, the bird,
tired of flying, and with it´s last breath,
lay down upon a blanket
of green leaves and flower petals
and with it´s beak wrote
upon the earth  the word WORLD!

 Collection: Who has lent me this photograph?
Photo: Antonio Moreno Salmoral 
Translation:  Sarah Louise Bussey

sábado, 13 de septiembre de 2014

LA PRINCESA Y EL POETA

 ¿Qué dicha debió sentir aquel día
al besar sus labios rojos de fresa?
¿Qué aroma desprendería su cuerpo?
¿Con qué dulzura se movería
para inspirar a tan temeroso poeta?

Se levantó raudo de un salto
y agarró su desventurada pluma
y, desde el otro lado de la cama,
con tinta y papel de seda, 
comenzó a desnudar su sublime silueta.

Describió como nadie sus curvas,
jugando con las luces y las sombras
de su tez blanca y discreta 
y de sus ojos negro azabache.

La cubrió con la sábana, 
hasta donde se pueden cubrir 
las vergüenzas ajenas
y escribió con románticas letras,
del más íntimo lunar que la adornaba.

Sufre hoy su soledad el pobre poeta,
por no haber podido escribir la historia completa,
por no dañar el honor de tan bella damisela.

Cuenta la leyenda que ella todavía llora 
cada vez que lee tan hermoso poema.

 Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Rosa M. Florido

SA PRINCESA I ES POETA

Quin pleer va haver de sentir aquell dia
en besar es seus llavis vermells de maduixa?
Quina aroma desprendria es seu cos?
Amb quina dolçor es mouria
per inspirar a tan temorós poeta?

Es va aixecar veloç d'un salt
i va agafar sa seua desventurada ploma
i, des de s'altre costat des llit,
amb tinta i paper de seda, 
va començar a despullar sa seua sublim silueta.

Va descriure com ningú ses seues corbes,
jugant amb ses llums i ses ombres
des seu cutis blanca i discret
i des seus ulls negre atzabeja.

La va cobrir amb es llençol, 
fins a on es poden cobrir 
ses vergonyes alienes
i va escriure amb romàntiques lletres,
de sa més íntima piga que li adornava.

Sofreix avui sa seua solitud es pobre poeta,
per no haver pogut escriure sa història completa,
per no danyar s'honor de tan bella damisela.

Explica sa llegenda que ella encara plora 
cada vegada que llegeix tan bell poema.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Rosa M. Florido
 Traductor: Francesc M. Barceló

THE PRINCESS AND THE POET

What joy he must have felt that day
to kiss her strawberry red lips?
What aroma would release itself from her body?
What sweetness would move 
to inspire such a fearful poet?

He rose quickly with a jump
and grabbed his hapless quill,
and from the other side of the bed,
with ink and paper made of silk,
he began to undress her sublime silhouette.

He described her as nobody else could, her curves,
playing with the lights and the shadows
of her white and gentle complexion
and her jet black eyes.

He covered her with a sheet,
raising it, further and further, covering her body entirely,
no gaps were left, for shame and embarrasement to filter in,
he then wrote with romantic letters,
of the most intimate beauty spot that adorned her.

Today the poor poet suffers in his solitude,
he is unable to write the whole story,
for fear of dishonouring the beautiful damsel.

The legends says she cries
everytime she reads this beautiful poem.

Collection: Who has lent me this photograph?
Photo: Rosa M. Florido
Translation:  Sarah Louise Bussey

sábado, 6 de septiembre de 2014

LA CASA DEL OLVIDO


 Donde habita el olvido,
en jardines sepultados
entre vastos matorrales y ortigas,
donde la hiedra se va enredando
en paredes postergadas.

El viento y la lluvia van deteriorando
la memoria de nombres y hombres,
y los años van distorsionando el destino
de la desidia humana.

Un lugar misterioso,
donde el ángel negro guarda
su espada de acero y las alas quebradas.
Más propio del infierno que de la tierra,
en un laberinto sin puertas ni ventanas,
que da cobijo a las alimañas nocturnas
que esperan al acecho a sus presas.

Sonríe el silencio 
entre cuatro paredes altivas
que ganaron la batalla 
al paso de las hojas del calendario,
y hoy, compañeras inseparables
del mismísimo demonio.

La casa del olvido se va acicalando
 con los pocos elementos
que el cielo y la tierra le otorgan,
 para esperar a que aparezca el sol
 por detrás de las montañas.

 Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Carol Bonet Torres

LA CASA DE L´OBLIT

On habita l'oblit,
en jardins soterrats
entre vasts matolls i ortigues,
on se heura es va embullant
en parets postergades.

Es vent i la pluja van erosionant
sa memòria de noms i homes
i es anys van distorsionant sa destinació
de sa deixadesa humana.

Un lloc misteriós,
on s'àngel negre guarda
sa seua espasa d'acer i ses ales trencades.
Més propi de s'infern que de la terra,
en un laberint sense portes ni finestres,
que dóna recer a ses feristeles nocturnes
que esperen a s'aguait de ses seues preses.

Somriu es silenci
entre quatre parets altives
que van guanyar sa batalla
es pas de ses fulles des calendari,
i avui companyes inseparables
des mateix dimoni.

Sa casa de l'oblit es va empolainant
amb es pocs elements
que es cel i sa terra li otorga,
per esperar as fet que aparegui es sol
per darrere de ses muntanyes.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Carol Bonet Torres
 Traductor: Francesc M. Barceló
 
THE HOUSE OF THE FORGOTTEN

Where do the forgotten inhabit,
in buried gardens,
between vast thickets and nettles,
where the ivy tangles
within the neglected walls.

The wind and the rain are deteriorating
the memory of names and men,
and the years are distorting the destination
of human carelessness.

A mysterious place,
where the black angel
guards his sword of steel and broken wings,
hell on earth,
in a labyrinth without doors or windows,
which gives shelter to nocturnal vermin
as they wait ready to ambush their prey.

The silence smiles,
between four haughty walls
that have won the battle,
of the passing calendar pages,
today, inseparable companions
of the devil himself.

The house of the forgotten preens,
with the few elements
which heaven and earth gives,
it waits for the sun to appear
behind the mountains.

Collection: Who has lent me this photograph?
Photo: Carol Bonet Torres
Translation:  Sarah Louise Bussey

EL AMOR SIEMPRE TRIUNFA

EL AMOR SIEMPRE TRIUNFA - Si me vas a dejar, mejor no me digas nada, bien puedes pegarme un tiro o darte la media vuelta sin que yo me enter...