jueves, 24 de julio de 2014

POSOS DE CAFÉ

 Hay a quien la soledad
le atrapa por la espalda,
y un día tomando café
se da cuenta que la vida
está llena de carencias.

Hay quien disfruta con ella,
y mantiene a raya al mundo
enarbolando el estandarte...
"más vale solo que mal acompañado".

Pero de lo que no cabe duda,
querida amiga mía,
es que hay que aprender
de cualquier manera
a convivir con ella, porque...
"la soledad es el imperio de la conciencia".

Puede habitar en el trayecto
que existe entre tú mano y la suya,
entre tus labios y sus besos,
entre tus palabras y su oído,
solo depende del momento
que hayas escogido.
Después de la felicidad,
 de la sonrisa, del amor,
 ¡vuelve aparecer la maldita soledad,
para fastidiarnos la existencia!

No quisiera ir más allá
de mi moderado entusiasmo,
y fisgonear en los posos de tú taza,
en donde los secretos fluirían
como la yedra y dejarían al descubierto
las tristes miserias y los deseos perversos
 de la soledad imperfecta.

Colección ¿Quién me presta una fotografía?
                                                               Foto: Emma

PÒSITS DE CAFÈ

Hi ha a qui sa solitud
li atrapa per s'esquena,
i un dia prenent cafè
s'adona que la vida
està plena de manques.

Hi ha qui gaudeix amb ella,
i manté a ratlla al món
enarborant s'estendard...
"més val sol que mal acompanyat".

Però des que no hi ha dubte,
volguda amiga meua,
és que cal aprendre
de qualsevol manera
a conviure amb ella, perquè...
"sa solitud és s'imperi de sa consciència".

 Pot habitar en es trajecte
 que existeix entre sa teua mà i sa seua,
entre es teus llavis i es seus petons,
entre ses teues paraules i sa seua oïda,
solament depèn des moment
que hagis escollit.
Després, després de sa felicitat,
des somriure, de s'amor, sempre
torna aparèixer sa maleïda solitud,
per fastiguejar-nos sa vida.

No volgués anar més enllà
del meu entusiasme moderat,
i tafanejar en es pòsits de sa teua tassa,
on els secrets fluirien
com s´heura i deixarien as descoberts
ses tristes misèries i es desitjos perversos
de sa solitud imperfecta.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto:Emma
Traductor: Francesc M. Barceló

sábado, 19 de julio de 2014

EL FARO

 Tan solo una luz lejana ilumina la esperanza de vida
  de un barco de pesca a la deriva en noche de tormenta,
donde la oscuridad ciega los astros
y las olas cabalgan poseídas por el mismísimo diablo.

-¡Truenos y relámpagos!
¡Capitan, naufragamos,
la marea nos empuja
irreversiblemente hacia las rocas!

-¡Poner rumbo a la luz del faro.
Que rece el que sepa
 y que cada uno ponga en manos
del Señor su miserable vida!

Mece el mar y el viento al barco.
Van crujiendo los palos y desgarrando las velas,
como un juguete en manos de un niño siniestro.

-¡Capitan, no llegamos,
se esta inundando la bodega!

-¡He dicho que recéis
 y no dejéis de mirar la luz del faro
que allí está la Virgen del Carmen esperando!

Zarandea el temporal al barco como si de papel fuera.
¡Peró navega, navega entre olas gigantescas!

-¡Mi capitán, mi capitán,
vamos rumbo al acantilado!

-¡Virar el timón a babor con fuerza, 
y seguir achicando agua sin tregua
que allí nos espera la Virgen sobre la arena!

Brilla la luz del faro como una estrella,
y arremete el temporal al casco contra la playa.

-¡Mi capitán, mi capitán, estamos a salvo!
Pero no se ve la Virgen del Carmen por ninguna lado.

-¡Arrodillaros!
Y mirar la única luz que brilla en el cielo,
y es que hoy la Virgen nos ha guiado
desde lo más alto del faro.

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Angels Arall

ES FARO


Tan sol una llum llunyana il-lumina s'esperança de vida
d'un vaixell de pesca a sa deriva en nit de tempesta,
on la foscor encega es astres
i ses ones cavalquen posseïdes pel mateix diable.

-Trons i llampecs!
Capità, naufraguem,
sa marea ens empeny
irreversiblement cap a ses roques!

-Posa rumb a sa llum des far.
Que resi que en sàpiga
i que cadascun posi en mans
del Senyor sa seva miserable vida!

Bressola la mar i es vent es vaixell.
Van cruixint es pals i estripant ses veles,
com una joguina en mans d'un nen sinistre.

-Capità, no arribem,
s'esta inundant es celler!

-He dit que reseu
i no deixeu de mirar sa llum des far
 que allí està sa Verge del Carmen esperant!

Sacsa el temporal es vaixell com si de paper fora.
Però navega, navega entre ones gegantesques!

-Capità, capità,
anem rumb es penya-segat!

-Virar es timó a babord amb força,
que allí ens espera sa Verge sobre sa sorra!

Brilla sa llum des far com un estel
i arremet es temporal es casc contra sa platja.

-Capità, capità, estem fora de perill!
Però no es veu la Verge del Carmen per cap costat.

-Agenollar-vos!
I mirar l'única llum que brilla en el cel,
i és que avui la Verge ens ha guiat
des de el més alt des far.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Angels Arall
 Traductor: Francesc M. Barceló


sábado, 12 de julio de 2014

A CESAR LO QUE ES DE CESAR

 Nubes de nieblas invasoras como ejércitos
cubren el sol de misteriosos parajes, donde los humanos
 sumergen sus miserias en milagrosas aguas,
donde pretenden reparar sus cuerpos y sus almas.

¡¡¡Como si se pudiera atravesar el arco iris
y volvieran de nuevo los muertos al reino de los vivos,
 cabalgando sobre una humosa aureola!!!

¿Dónde van los muertos que están muertos,
si sabemos que están muertos?
¡Pregunto sin buscar respuesta,
porque me da miedo que alguien me conteste,
y no quisiera que mi inquieta curiosidad
 urgiera más allá de lo permitido!

¡El agua bendita también dicen
 que limpia los pecados de los humanos,
pero nunca podrá limpiar la conciencia!

!Ay, ahí es nada! Vidas apasionadas,
 vidas secretas, vidas arrepentidas que al final 
quieren devolver sus errores a quien los remienda!

Me imagino a tropas enteras
 desfilando por lagos humeantes
queriendo devolver a Cesar
 lo que un día fue de Cesar…
¡si es que existe Cesar!

Eterna búsqueda y consuelo 
que conduciría a la humanidad
hasta las mismísimas puertas del cielo.

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Carol Bonet Torres

AL CÉSAR LO QUE ES DEL CÉSAR


Núvols de boires invasores com exèrcits,
cobreixen es sol en misteriosos paratges, on es humans
submergeixen ses seves misèries en miraculoses aigües,
on pretenen reparar es seus cossos i ses seves ànimes.

Com si es pogués travessar s'arc de Sant Martí
i tornessin de nou es morts al regne des vius,
cavalcant sobre una fumejant aurèola!!!
On van es morts que estan morts,
si sabem que estan morts?

Pregunto sense buscar resposta,
per què em fa por que algú em contesti,
i no volgués que sa meua inquieta curiositat
urgís més enllà des permès!

S'aigua beneïda també diuen
que neteja es pecats des humans,
però mai podrà netejar sa consciència!

!Ai, déu n'hi do! Vides apassionades,
vides secretes, vides penedides que es final
volen retornar es seus errors a qui es apedaça!

M'imagino a tropes senceres
desfilant per llacs fumejants
volent retornar en César
es que un dia va ser des César…
si és que existeix es César!

Eterna cerca i consol
que conduiria a sa humanitat
fins a ses mateixes portes des cel.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Carol Bonet Torres
 Traductor: Francesc M. Barceló


 

domingo, 6 de julio de 2014

EL BOSQUE DE LOS DESEOS QUE NUNCA SE CUMPLIERON

 
Solo y abatido, penetré en el bosque
 huyendo del mundanal ruido.
Solamente el crujido de las ramas de mis pisadas,
rompía el encanto de aquel silencio encantado.
Dejé atrás los caminos y los senderos,
y fui avanzando sin dejar rastro de mi intrépido viaje.
Los rayos del sol apenas alumbraban
 aquella espesa vegetación, 
solamente el piar de algún pajarillo
sobre las ramas acompañaba mi destino,
y de vez en cuando, una liebre
o un lagarto sobresaltaba mi ánimo.

Entró la noche sin darme cuenta,
y seguía andando como un sonámbulo 
que busca encarecidamente el deseo perfecto.
El silencio se apoderó del bosque
y la oscuridad empezó a hacer mella en mis ojos,
hasta el instante en que un hada pelirroja
guió mis pasos más allá de este universo.

Un búho me dio la bienvenida desde un árbol,
un conejo desató los cordones de mis zapatos,
una tortuga me hizo una reverencia
como si yo fuera un príncipe encantado, 
unas palomas blancas revoloteaban
por encima de mi cabeza
y un zorro me enseñó los dientes
en señal de pleitesía. 

Un enano de pelo largo agarró mi mano,
y mientras brincaba y bailaba a mi alrededor,
me condujo hasta el guardián de los laberintos
de los deseos que jamás se cumplieron.

 Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Antonio García García


ES BOSC DES DESITJOS QUE MAI ES VAREN COMPLIR  
 

Sol i abatut, vaig penetrar en es bosc
fugint des mundana soroll,
solament es cruixit de ses branques de ses meues trepitjades,
trencava s'encant d'aquell silenci encantat.
Vaig deixar enrere es camins i es senders,
i vaig avançant sense deixar rastre des meu intrèpid viatge.

Es raigs des sol amb prou feines il·luminaven 
aquella espessa vegetació, 
solament es piular d'algun ocelletet
sobre ses branques acompanyava es meu destí,
i de vegades una llebre 
o un llangardaix sobresaltava es meu animo.

Va entrar sa nit, sense adonar-me 
i seguia caminant com un somnàmbul 
que busca encaridament es desig perfecte.
Es silenci es va apoderar des bosc 
i sa foscor va començar fer mossa en es meus ulls,
fins a s'instant en què una fada pèl-roja
va guiar es meus passos més enllà d'aquest univers.

Un mussol em va donar sa benvinguda des d'un arbre,
un conill va deslligar es cordons de ses meues sabates,
una tortuga em va fer una reverència 
com si jo fos un príncep encantat, 
unes colomes blanques aletejaven
per sobre des meu cap
i una guineu m´ensenayar ses dents
en senyal d'homenatge.

Un nan de pèl llarg va agafar sa meua mà,
i mentre botava i ballava es meu voltant,
em va conduir fins es guardià des laberints
des desitjos que mai es varen arribar a complir.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Antonio Garcia Garcia


THE FOREST OF WISHES THAT HAVE NEVER BEEN FULFILLED 

  Alone and dejected, I walked in the forest,
fleeing from the madding crowd.
Only the creak of the branches beneath my footsteps,
broke the charm of the enchanted silence.

I left behind roads and trails
and I was moving without a trace of my intrepid travel.
The rays of the sun barely lit
the thick vegetation,
only the tweet of a bird,
upon the branches accompanied my destiny,
and from time to time a hare
or a lizard would startle my mood.

The night drew closer, I did not notice,
I walked as in sleep,
but still continued seeking for the perfect wish.
Silence gripped the forest,
and darkness began to make a dent in my eyes,
until the moment in which a fairy
guided me beyond this universe.

An owl welcomed me from a tree,
a rabbit unleashed the laces of my shoes,
a turtle bowed to me,
as if I were an enchanted prince,
white doves flew over my head,
and a fox showed me his teeth,
in homage.

A long haired dwarf, grabbed my hand,
and whilst skipping and jumping all around me,
he led me to the guardian of the labrinth,
of the wishes that were never fulfilled.

Collection:  Who has lent me this photograph?
Photograph: Antonio Garcia Garcia
 Translation by: Sarah louise Bussey

EL AMOR SIEMPRE TRIUNFA

EL AMOR SIEMPRE TRIUNFA - Si me vas a dejar, mejor no me digas nada, bien puedes pegarme un tiro o darte la media vuelta sin que yo me enter...