viernes, 15 de agosto de 2014

¡LOCO POR TI!

   -Escríbeme un poema amigo, 
que tengo las palabras en la punta de la lengua,
pero no tengo el arte de escribirlas.
-Un poema para quien tú y yo sabemos.
¿O no sabe ella de sobra que la quieres?
-Sí, pero con tu ciencia quiero yo impresionarla.
-Vamos pues, sin más demora, que no tiene que ser difícil
escribir de alguien a quien amas.
-Sí, sí, me fluyen las ideas como por arte de magia,
pero no atino con tantos nervios a ponerlas en vereda.
-Vamos pues, a darle forma a tan bellas palabras 
que atesoras y empecemos sin más demora.

Querida mía...
-¿Querida mía?
 ¿No sería mejor... 
Amor de mis amores o vida mía?
-Vamos pues.
Amor de mi vida...
-¡Mejor, mucho mejor!
-¿Seguimos?
-Sí, sí, escribe...

 Y tú, amada,
apareciste cabalgando entre las nubes,
 en una silenciosa noche perlada,
mientras yo, ignorante de ti, aguardaba.

Miré tus ojos allí en el cielo
 y con lenta calma
un rayo de esperanza
 atravesó mi alma.

-¿...Voy bien?
-Tú sigue, que yo escribo...

Bajaste hasta mi desconsolado retiro
para subirme al lomo de tu jaca,
y paseaste conmigo abrazado
a tu cintura con sonrisa de niño...

-¡Si quieres, puedes meter baza, 
que al fin y al cabo tú eres el artista!
-Tranquilo, que yo hago lo mío.

Cabalgamos por el infinito,
 y mientras tu pelo acariciaba mi cara,
me ibas hablando de la vida
¡cuando yo me sabía muerto!

Desde aquel día te digo,
amada mía, si muero,
quiero que sea a tu lado,
 trotando entre nubes por el cielo
en noche de luna y estrellada.

-¿Sigo,? 
¿No me habré extendido demasiado?
Al fin y al cabo tú eres el maestro.
Ahora comprendo lo difícil que es escribir.
Si no fuera por tu ayuda, yo solo
nunca habría conseguido escribir dos líneas seguidas.
-Sí, claro, ya ves, un poeta a la hora de escribir
es de mucha ayuda.
-¿Seguimos pues ?
-Tú mismo, tú eres el pozo de ciencia.
 Pero tal vez, mejor lo damos por terminado.
¿Cómo acabamos la carta, con un beso?
-¡Escribe, escribe por Dios,
 que estoy inspirado...!

Que eres el más dulce de los besos, 
que sin ellos solo siento tormento, 
y que su ausencia me acongoja,
mientras su sabor a miel me alimenta.

-Tal vez tendríamos que terminar,
 no sea el caso que te hicieras pesado
y ella no encontrara la gracia a tanto verso suelto.
Ya sabes, " lo bueno, si es breve, dos veces bueno".
 -¿Tú crees?, ¡pues mejor terminamos!
La firmo, cierras el sobre y se la entregas en mano.
 ¡Desde luego, eso de escribir no es fácil!
¡No, por suerte no lo es!

 Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: Francesc Martínez

BOIG PER TU!

-Escriu-me un poema "primo",
què tinc les paraules a la punta de la llengua
però no tinc l'art d'escriure-les.

  -Un poema per a qui tu i jo sabem.
O no sap ella de sobres, que l'estimes ?
-Si, però amb la teva sapiència
vull jo impressionar-la.
-Som-hi sense més demora, què no ha d'ésser
difícil escriure a qui estimes.
-Si, si, em flueixen les idees com
per art de màgia, però amb tants nervis,
no encerto a posar-les a on toca.
-Som-hi doncs a donar-los forma a tant boniques
paraules què atresores i comencem a enumerar-les.

Estimada meva...
-Estimada meva ?
No seria millor...
Amor dels meus amors, o vida meua ?
-Som-hi doncs,
Amor de la meva vida...
-Millor, molt millor, "primo" !
-Seguim ?
-Si, si, escriu...

I tu, estimada, vas aparèixer cavalcant
entre els núvols, en una silenciosa nit perlada
mentre jo, ignorant de tu, esperava.

Vaig mirar els teus ulls allà al cel
i amb lenta calma,
un raig d'esperança
va trevessar la meva ànima.

-Vaig bé ?
-Tu segueix, que jo escric...

Vas baixar fins al meu desconsolat retiro
per a pujar-me a lloms del teu cavall
i vas passejar amb mi abraçat a la teva
cintura, amb un somriure d'infant.

-Si vols, pots dir la teva,
què al cap i a la fi, tu ets l'artista !
-Tranquil, que jo ja faig la meva feina.

Vam cavalcar per l'infinit
i mentre els teus cabells 
m'acariciaven la cara,
m'anaves parlant de la vida.
Quan jo em creia mort !

Des de aquell dia, et dic...
estimada meva, si moro,
vull què sigui al teu costat
trotant entre núvols pel cel,
en nit de lluna estelada.

-Segueixo "primo" ?
 No m'hauré estès massa ?
al cap i a la fi, tu ets l'entès. 
Ara comprenc el difícil què és escriure,
si no fóra per la teva ajuda, jo sol,
mai hauria aconseguit escriure dues ratlles seguides.
-Si, clar, ja veus, un poeta a l'hora d'escriure
és de molta ajuda.
-Seguim doncs ?
-Tu mateix, tu ets el pou de ciència. 
Però potser, millor el donem per acabat. 
Com acabem la carta, amb un petó ?
-Escriu, escriu, per Déu,
què estic inspirat...!

Què ets el més dolç dels petons,
què sense ells, només sento turment,
i què la seva absència em contrista
mentre el seu sabor a mel m'alimenta.

-Potser hauríem d'acabar,
no sigui el cas què et fessis pesat
i ella no li trobarà la gràcia a tant de vers solt.
Ja saps, "lo bueno, si es breve, dos veces bueno"...
-Tu creus ? Doncs millor què acabem !
La signo, tanques el sobre i li lliures.
Per descomptat què això d'escriure no és fàcil !  
-No, per sort no ho és...!

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto:Francesc M. Barcelo
Traductor: Francesc M. Barceló

LUNA NEGRA

               LUNA NEGRA Soy yo el que quisiera librarme de ti y el que quisiera olvidarte sin perder la vida en el intento, que ando algo ...