martes, 26 de agosto de 2014

DOMINGO DE MISA

 
El viento moverá las ramas,
 el sol dotará al valle de amapolas
 de pétalos rojos y de amarillo a las margaritas.
Las nubes pintarán de verde
 los pinos de los bosques.

 Los niños calzarán los zapatos de domingo,
 y las niñas lucirán un lazo rosa en cada trenza,
un vestido de algodón blanco de nieve
 y en el brazo, un bolsito de charol. 

Allá por el mediodía, 
el pórtico de la iglesia se irá quedando vacío
 sin la algarabía de la chiquillería. 
Las gentes irán volviendo a sus casas, unos andando,
otros montados en carro, mientras por el camino, 
el sonido de los cascabeles sonarán a fiesta.

A su paso, todo será alegría y colorido.
 Brillará el sol, mientras las chimeneas
 irán tiñendo al cielo de humeantes grises.
A lo lejos, en el florido valle,
 las mariposas seguirán revoloteando 
 hasta que las luces del atardecer,
 se vayan apagando por encanto.

 Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: Carmen Villar
DIUMENGE DE MISSA


El vent mourà ses branques,
es sol dotarà a la vall de roselles
de pètels de vermells i de groc a ses margalides,
mentre es núvols pintaran de verd
es pins des boscos.

Es nens calçaran ses sabates de diumenge,
i ses nenes lluiran un llaç rosa en cada trena,
un vestit de cotó blanc de neu
i en el braç, un bolset de xarol.

Allà pes migdia,
es pòrtic de s'església s'anirà quedant buit
sense s'algaravia de sa mainada.
Les gents aniran tornant a ses seues cases, uns caminat,
altres muntats amb carro, mentre pes camí,
es so des cascavells sonaran a festa.

Al seu pas, tot será alegria i colorit.
Brillarà es sol, mentre ses xemeneies
aniran tenyint es cel de fumejants grisos.
Al lluny, a sa florida vall,
ses papallones seguiran volotejand
fins que ses llums des vesprejar,
s'aniran apagant per obra d'encant.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Carmen Villar
Traductor: Francesc M. Barceló 

SUNDAY MASS

 The wind moved the branches,
the sun adorned the valley of poppies
with red petals and yellow daisies,
whilst the clouds painted green
the pines of the forest.

The children wore sunday shoes,
and the girls shone with pink ribbons in each braid,
and a dress made of snow white cotton,
and in their arm, a patent leather bag.

Around noon,
the church porch became empty,
without the din of the children.
The church goers returned home to their houses, some walking,
other rode in a horse driven cart, whilst on the road,
the air was filled with the sound of the bells embellishing the horses,
they rang out like sounds of a party.

In it´s path, everything was merry and colourful,
the sun shone, whilst the chimneys
stained the sky with grey smoke.
In the distance, in the flowery valley,
the butterflies fluttered their wings,
until the glow of the sunset departed,
and they surrendered to it´s charm.


Collection: Who has lent me this photo?
Photo: Carmen Villar
Translation: Sarah Louise Bussey

 

viernes, 15 de agosto de 2014

¡LOCO POR TI!

   -Escríbeme un poema amigo, 
que tengo las palabras en la punta de la lengua,
pero no tengo el arte de escribirlas.
-Un poema para quien tú y yo sabemos.
¿O no sabe ella de sobra que la quieres?
-Sí, pero con tu ciencia quiero yo impresionarla.
-Vamos pues, sin más demora, que no tiene que ser difícil
escribir de alguien a quien amas.
-Sí, sí, me fluyen las ideas como por arte de magia,
pero no atino con tantos nervios a ponerlas en vereda.
-Vamos pues, a darle forma a tan bellas palabras 
que atesoras y empecemos sin más demora.

Querida mía...
-¿Querida mía?
 ¿No sería mejor... 
Amor de mis amores o vida mía?
-Vamos pues.
Amor de mi vida...
-¡Mejor, mucho mejor!
-¿Seguimos?
-Sí, sí, escribe...

 Y tú, amada,
apareciste cabalgando entre las nubes,
 en una silenciosa noche perlada,
mientras yo, ignorante de ti, aguardaba.

Miré tus ojos allí en el cielo
 y con lenta calma
un rayo de esperanza
 atravesó mi alma.

-¿...Voy bien?
-Tú sigue, que yo escribo...

Bajaste hasta mi desconsolado retiro
para subirme al lomo de tu jaca,
y paseaste conmigo abrazado
a tu cintura con sonrisa de niño...

-¡Si quieres, puedes meter baza, 
que al fin y al cabo tú eres el artista!
-Tranquilo, que yo hago lo mío.

Cabalgamos por el infinito,
 y mientras tu pelo acariciaba mi cara,
me ibas hablando de la vida
¡cuando yo me sabía muerto!

Desde aquel día te digo,
amada mía, si muero,
quiero que sea a tu lado,
 trotando entre nubes por el cielo
en noche de luna y estrellada.

-¿Sigo,? 
¿No me habré extendido demasiado?
Al fin y al cabo tú eres el maestro.
Ahora comprendo lo difícil que es escribir.
Si no fuera por tu ayuda, yo solo
nunca habría conseguido escribir dos líneas seguidas.
-Sí, claro, ya ves, un poeta a la hora de escribir
es de mucha ayuda.
-¿Seguimos pues ?
-Tú mismo, tú eres el pozo de ciencia.
 Pero tal vez, mejor lo damos por terminado.
¿Cómo acabamos la carta, con un beso?
-¡Escribe, escribe por Dios,
 que estoy inspirado...!

Que eres el más dulce de los besos, 
que sin ellos solo siento tormento, 
y que su ausencia me acongoja,
mientras su sabor a miel me alimenta.

-Tal vez tendríamos que terminar,
 no sea el caso que te hicieras pesado
y ella no encontrara la gracia a tanto verso suelto.
Ya sabes, " lo bueno, si es breve, dos veces bueno".
 -¿Tú crees?, ¡pues mejor terminamos!
La firmo, cierras el sobre y se la entregas en mano.
 ¡Desde luego, eso de escribir no es fácil!
¡No, por suerte no lo es!

 Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: Francesc Martínez

BOIG PER TU!

-Escriu-me un poema "primo",
què tinc les paraules a la punta de la llengua
però no tinc l'art d'escriure-les.

  -Un poema per a qui tu i jo sabem.
O no sap ella de sobres, que l'estimes ?
-Si, però amb la teva sapiència
vull jo impressionar-la.
-Som-hi sense més demora, què no ha d'ésser
difícil escriure a qui estimes.
-Si, si, em flueixen les idees com
per art de màgia, però amb tants nervis,
no encerto a posar-les a on toca.
-Som-hi doncs a donar-los forma a tant boniques
paraules què atresores i comencem a enumerar-les.

Estimada meva...
-Estimada meva ?
No seria millor...
Amor dels meus amors, o vida meua ?
-Som-hi doncs,
Amor de la meva vida...
-Millor, molt millor, "primo" !
-Seguim ?
-Si, si, escriu...

I tu, estimada, vas aparèixer cavalcant
entre els núvols, en una silenciosa nit perlada
mentre jo, ignorant de tu, esperava.

Vaig mirar els teus ulls allà al cel
i amb lenta calma,
un raig d'esperança
va trevessar la meva ànima.

-Vaig bé ?
-Tu segueix, que jo escric...

Vas baixar fins al meu desconsolat retiro
per a pujar-me a lloms del teu cavall
i vas passejar amb mi abraçat a la teva
cintura, amb un somriure d'infant.

-Si vols, pots dir la teva,
què al cap i a la fi, tu ets l'artista !
-Tranquil, que jo ja faig la meva feina.

Vam cavalcar per l'infinit
i mentre els teus cabells 
m'acariciaven la cara,
m'anaves parlant de la vida.
Quan jo em creia mort !

Des de aquell dia, et dic...
estimada meva, si moro,
vull què sigui al teu costat
trotant entre núvols pel cel,
en nit de lluna estelada.

-Segueixo "primo" ?
 No m'hauré estès massa ?
al cap i a la fi, tu ets l'entès. 
Ara comprenc el difícil què és escriure,
si no fóra per la teva ajuda, jo sol,
mai hauria aconseguit escriure dues ratlles seguides.
-Si, clar, ja veus, un poeta a l'hora d'escriure
és de molta ajuda.
-Seguim doncs ?
-Tu mateix, tu ets el pou de ciència. 
Però potser, millor el donem per acabat. 
Com acabem la carta, amb un petó ?
-Escriu, escriu, per Déu,
què estic inspirat...!

Què ets el més dolç dels petons,
què sense ells, només sento turment,
i què la seva absència em contrista
mentre el seu sabor a mel m'alimenta.

-Potser hauríem d'acabar,
no sigui el cas què et fessis pesat
i ella no li trobarà la gràcia a tant de vers solt.
Ja saps, "lo bueno, si es breve, dos veces bueno"...
-Tu creus ? Doncs millor què acabem !
La signo, tanques el sobre i li lliures.
Per descomptat què això d'escriure no és fàcil !  
-No, per sort no ho és...!

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto:Francesc M. Barcelo
Traductor: Francesc M. Barceló

viernes, 8 de agosto de 2014

ESOS LOCOS DUENDECILLOS

Buscadlos, amigos,
porque yo os digo que existen en algún lugar del más allá,
no muy lejos de las rocas de los recónditos acantilados,
o agarrados a las nubes que van cruzando el océano
o entre la ropa plegada de un cajón extraviado.

Donde solo existe la nada,
allí donde aparecen las estrellas perladas
y la luna pierde las dos caras,
justo allí, donde el mundo real se acaba.

¡Buscadlos! 
porque yo los he visto salir
de entre las hojas secas de árboles caídos 
y de las hojas de los libros de cuentos.

Desenredad los ovillos de lana,
removed entre los botones y las agujas.
Desempolvad las buhardillas donde guardasteis
los viejos juguetes, las libretas de caligrafía,
y frotad todas las lámparas de Aladino.

Rebuscad más allá de lo normal,
justo al lado de lo irreal, cerca de lo sobrenatural,
encima de la fantasía y dentro del cofre postergado.

Yo os juro por mi alma de niño, os juro,
que los he visto revolotear por mi habitación,
chapotear en mi bañera, comer de mi plato,
e incluso se han sentado en mi hombro
para susurrarme secretos al oído.

Colección ¿Quién me presta una fotografía?
 Foto: Vicent Suret

AQUESTS BOJOS FULLETS
Busqueu-los amics,
perquè jo us dic que existeixen en algun lloc des més enllà,
no gaire lluny de ses roques des recòndits penya-segats,
o aferrats als núvols que van creuant s'oceà
o entre sa roba plegada d'un calaix abandonat.

On solament existeix es no-res,
allí on apareixen es estels platejats
i sa lluna perd ses dues cares,
just allí, on el món real s'acaba.

Busqueu-los! 
perquè jo els he vist sortir
d'entre ses fulles seques d´arbres caiguts 
i de ses fulles des llibres de contes.

Desemboliqueu es cabdells de llana,
remoure entre es botons i ses agulles.
 Desempolseu ses golfes on guardeu
ses velles joguines, ses llibretes de cal·ligrafia,
i fregueu totes ses làmparas d´Aladino.

Buscar més enllà del normal,
just as costat de l'irreal, prop des sobrenatural,
damunt de sa fantasia i dins des cofre orfe.

Jo us juro per sa meua ànima de nen, us juro,
que els he vist volar per sa meua habitació,
xipollejar dins se meua banyera, menjar des meu plat,
i fins i tot s'han assegut en sa meva espatlla
per murmurar-me secrets a s'orella.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Vicent Suret    
Traductor: Francesc M. Barceló

sábado, 2 de agosto de 2014

LA PESETA

Hoy me he levantado melancólico y no se porqué razón
 hurgué en el cajón donde guardo mi ropa interior 
y fui a dar con unas cuantas monedas de perras chicas,
 perras gordas, reales y algunas de las antiguas pesetas.

Raudo alimenté mi imaginación y por arte de magia,
mi volátil mente me entregó en volandas
a mi añorada niñez, en donde con una "rubia"
 comprabas un cucurucho de almendras o una piruleta.

Qué recuerdos aquellos, cuando por mi décimo cumpleaños
mi tío me regaló cinco duros, e invité a mis amigos
al cine por diez reales cada uno, y con el resto del capital,
 compré refrescos, altramuces, pipas, cacahuetes y avellanas.

Años más tarde, al salir del instituto,
 en sexto de bachillerato, en el bar de al lado,
nos jugábamos a los "chinos" las cervezas y las tapas
 y te ibas satisfecho, porque con cien pesetas,
 pagabas la cuenta y dejabas dos reales de propina.

Que subidón te daba cuando sacabas un billete de quinientos
e invitabas a toda la "pandilla" a una ronda,
alardeando de ser un potentado iluminado.

 ¡Ay, Señor! cuanto añoramos hoy los billetes verdes o "talegos",
 que nos hacían sentir los amos del universo.
¡Qué tiempos, en que creíamos que todos éramos millonarios!
¿Quien no tenia un millón de "pelas" en el banco?
¿ O, quien no tenia un utilitario?
¿O, se pasaba  todo el mes de agosto de vacaciones
 por el "morro" en casa de su suegro?

¡Pero el más recordado, siempre será el "boniato"!
Con uno solo de estos billetes de cinco mil,
mi padre invitaba los domingos
 a toda la familia al restaurante, incluido a mi tía,
la estirada solterona hermana de mi madre.
Pedíamos sin miramientos; entremeses de entrante,
 bullabesa de primero, de segundo guisado de pescado
 con abundantes patatas...y de postre pijama.

Tiempos, eran otros tiempos en que crecimos
 pensando que todo el bosque era orégano.
Ahora con el euro nos hemos quedado con el culo al aire,
y lo que antes comprabas con un billete de diez mil,
ahora te haría falta mil euros... por lo menos.

Hoy ya no eres nadie si no tienes un millón de euros
y esto, hoy como antes, no esta al alcance de cualquiera
y mucho menos de los que nos partimos el espinazo a diario.

Bendito viaje a través de la peseta,
moneda que en aquellos felices años,
nunca nos dejó tirados y siempre salíamos airosos
 con "cuatro duros" de todos los embolados.

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                               Foto: José Enrique Rguez

SA PESSETA
Avui m'he aixecat malenconiós i no sé per quina raó
 vaig cavar en es calaix on guardo sa meua roba interior
i vaig anar a donar amb unes quantes monedes de "perras chicas",
"perras gordas", reals i algunes de ses antigues pessetes.

Veloç vaig alimentar sa meua imaginació i per art de màgia,
sa meua volàtil ment em va portar en braços
de sa meua enyorada infantesa, on amb una "rubia"
compraves un cucurutxo d'ametlles o una piruleta.

Quins records aquells, quan els meu desè aniversari
es meu oncle em va regalar cinc duros, i vaig convidar els meus amics
as cinema per deu reals cadascun, i amb sa resta des capital,
vaig comprar refrescs, tramussos, pipes, cacauets i avellanes.

Anys més tard, en sortir de s'institut,
en cisè de batxillerat, en es bar des costat,
ens jugàvem as "punyet" ses cerveses i ses tapes
i t'anaves satisfet, perquè amb cent pessetes,
pagaves es compte i deixaves dos reals de propina.

Quin plaer et donava quan treies un bitllet de cinc centes
i convidaves a tota sa "colla" a una ronda,
orgullós de semblar un potentat il·luminat.
Ai, Senyor! quant enyorem avui es billets verds o "talegos",
que ens feien sentir es amos de s'univers.

Quins temps, en què crèiem que tots érem milionaris!
Qui no tènia un milió de "peles" as banc?
O, qui no tènia un utilitari?
O, es passava tot es mes d'agost de vacances
pes "morro" a casa des seu sogre?

Però es més recordat, sempre serà es "boniato"!
Amb un d'aquests bitllets de cinc mil,
es meu pare convidava as diumenges
a tota sa família as restaurant, inclòs a sa meua tieta,
estirada fedrina i germana de sa meua mare.

Demanàvem sense miraments; entremesos d'entrant,
bullabessa de primer, de segon guisat de peix
amb abundants patates...i pijama.

Temps, eren uns altres temps en què vam créixer
pensant que tot es bosc era orenga.
Ara amb s'euro ens hem quedat amb es cul a s'aire,
i es que abans compraves amb un bitllet de deu mil,
ara et faria falta mil euros... almenys.

Avui ja no ets ningú si no tens un milió d'euros
i això, avui com abans, no està a l'abast de qualsevol
i molt menys des quals ens partim s'espinada diàriament.

Beneït viatge a través de la pesseta,
moneda que en aquells feliços anys,
mai ens va deixar tirats i sempre sortíem airosos
amb "quatre duros" de tots es embolics.

 Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: José Enrique Rguez
Traductor: Francesc M. Barceló

jueves, 24 de julio de 2014

POSOS DE CAFÉ

 Hay a quien la soledad
le atrapa por la espalda,
y un día tomando café
se da cuenta que la vida
está llena de carencias.

Hay quien disfruta con ella,
y mantiene a raya al mundo
enarbolando el estandarte...
"más vale solo que mal acompañado".

Pero de lo que no cabe duda,
querida amiga mía,
es que hay que aprender
de cualquier manera
a convivir con ella, porque...
"la soledad es el imperio de la conciencia".

Puede habitar en el trayecto
que existe entre tú mano y la suya,
entre tus labios y sus besos,
entre tus palabras y su oído,
solo depende del momento
que hayas escogido.
Después de la felicidad,
 de la sonrisa, del amor,
 ¡vuelve aparecer la maldita soledad,
para fastidiarnos la existencia!

No quisiera ir más allá
de mi moderado entusiasmo,
y fisgonear en los posos de tú taza,
en donde los secretos fluirían
como la yedra y dejarían al descubierto
las tristes miserias y los deseos perversos
 de la soledad imperfecta.

Colección ¿Quién me presta una fotografía?
                                                               Foto: Emma

PÒSITS DE CAFÈ

Hi ha a qui sa solitud
li atrapa per s'esquena,
i un dia prenent cafè
s'adona que la vida
està plena de manques.

Hi ha qui gaudeix amb ella,
i manté a ratlla al món
enarborant s'estendard...
"més val sol que mal acompanyat".

Però des que no hi ha dubte,
volguda amiga meua,
és que cal aprendre
de qualsevol manera
a conviure amb ella, perquè...
"sa solitud és s'imperi de sa consciència".

 Pot habitar en es trajecte
 que existeix entre sa teua mà i sa seua,
entre es teus llavis i es seus petons,
entre ses teues paraules i sa seua oïda,
solament depèn des moment
que hagis escollit.
Després, després de sa felicitat,
des somriure, de s'amor, sempre
torna aparèixer sa maleïda solitud,
per fastiguejar-nos sa vida.

No volgués anar més enllà
del meu entusiasme moderat,
i tafanejar en es pòsits de sa teua tassa,
on els secrets fluirien
com s´heura i deixarien as descoberts
ses tristes misèries i es desitjos perversos
de sa solitud imperfecta.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto:Emma
Traductor: Francesc M. Barceló

sábado, 19 de julio de 2014

EL FARO

 Tan solo una luz lejana ilumina la esperanza de vida
  de un barco de pesca a la deriva en noche de tormenta,
donde la oscuridad ciega los astros
y las olas cabalgan poseídas por el mismísimo diablo.

-¡Truenos y relámpagos!
¡Capitan, naufragamos,
la marea nos empuja
irreversiblemente hacia las rocas!

-¡Poner rumbo a la luz del faro.
Que rece el que sepa
 y que cada uno ponga en manos
del Señor su miserable vida!

Mece el mar y el viento al barco.
Van crujiendo los palos y desgarrando las velas,
como un juguete en manos de un niño siniestro.

-¡Capitan, no llegamos,
se esta inundando la bodega!

-¡He dicho que recéis
 y no dejéis de mirar la luz del faro
que allí está la Virgen del Carmen esperando!

Zarandea el temporal al barco como si de papel fuera.
¡Peró navega, navega entre olas gigantescas!

-¡Mi capitán, mi capitán,
vamos rumbo al acantilado!

-¡Virar el timón a babor con fuerza, 
y seguir achicando agua sin tregua
que allí nos espera la Virgen sobre la arena!

Brilla la luz del faro como una estrella,
y arremete el temporal al casco contra la playa.

-¡Mi capitán, mi capitán, estamos a salvo!
Pero no se ve la Virgen del Carmen por ninguna lado.

-¡Arrodillaros!
Y mirar la única luz que brilla en el cielo,
y es que hoy la Virgen nos ha guiado
desde lo más alto del faro.

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Angels Arall

ES FARO


Tan sol una llum llunyana il-lumina s'esperança de vida
d'un vaixell de pesca a sa deriva en nit de tempesta,
on la foscor encega es astres
i ses ones cavalquen posseïdes pel mateix diable.

-Trons i llampecs!
Capità, naufraguem,
sa marea ens empeny
irreversiblement cap a ses roques!

-Posa rumb a sa llum des far.
Que resi que en sàpiga
i que cadascun posi en mans
del Senyor sa seva miserable vida!

Bressola la mar i es vent es vaixell.
Van cruixint es pals i estripant ses veles,
com una joguina en mans d'un nen sinistre.

-Capità, no arribem,
s'esta inundant es celler!

-He dit que reseu
i no deixeu de mirar sa llum des far
 que allí està sa Verge del Carmen esperant!

Sacsa el temporal es vaixell com si de paper fora.
Però navega, navega entre ones gegantesques!

-Capità, capità,
anem rumb es penya-segat!

-Virar es timó a babord amb força,
que allí ens espera sa Verge sobre sa sorra!

Brilla sa llum des far com un estel
i arremet es temporal es casc contra sa platja.

-Capità, capità, estem fora de perill!
Però no es veu la Verge del Carmen per cap costat.

-Agenollar-vos!
I mirar l'única llum que brilla en el cel,
i és que avui la Verge ens ha guiat
des de el més alt des far.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Angels Arall
 Traductor: Francesc M. Barceló


sábado, 12 de julio de 2014

A CESAR LO QUE ES DE CESAR

 Nubes de nieblas invasoras como ejércitos
cubren el sol de misteriosos parajes, donde los humanos
 sumergen sus miserias en milagrosas aguas,
donde pretenden reparar sus cuerpos y sus almas.

¡¡¡Como si se pudiera atravesar el arco iris
y volvieran de nuevo los muertos al reino de los vivos,
 cabalgando sobre una humosa aureola!!!

¿Dónde van los muertos que están muertos,
si sabemos que están muertos?
¡Pregunto sin buscar respuesta,
porque me da miedo que alguien me conteste,
y no quisiera que mi inquieta curiosidad
 urgiera más allá de lo permitido!

¡El agua bendita también dicen
 que limpia los pecados de los humanos,
pero nunca podrá limpiar la conciencia!

!Ay, ahí es nada! Vidas apasionadas,
 vidas secretas, vidas arrepentidas que al final 
quieren devolver sus errores a quien los remienda!

Me imagino a tropas enteras
 desfilando por lagos humeantes
queriendo devolver a Cesar
 lo que un día fue de Cesar…
¡si es que existe Cesar!

Eterna búsqueda y consuelo 
que conduciría a la humanidad
hasta las mismísimas puertas del cielo.

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Carol Bonet Torres

AL CÉSAR LO QUE ES DEL CÉSAR


Núvols de boires invasores com exèrcits,
cobreixen es sol en misteriosos paratges, on es humans
submergeixen ses seves misèries en miraculoses aigües,
on pretenen reparar es seus cossos i ses seves ànimes.

Com si es pogués travessar s'arc de Sant Martí
i tornessin de nou es morts al regne des vius,
cavalcant sobre una fumejant aurèola!!!
On van es morts que estan morts,
si sabem que estan morts?

Pregunto sense buscar resposta,
per què em fa por que algú em contesti,
i no volgués que sa meua inquieta curiositat
urgís més enllà des permès!

S'aigua beneïda també diuen
que neteja es pecats des humans,
però mai podrà netejar sa consciència!

!Ai, déu n'hi do! Vides apassionades,
vides secretes, vides penedides que es final
volen retornar es seus errors a qui es apedaça!

M'imagino a tropes senceres
desfilant per llacs fumejants
volent retornar en César
es que un dia va ser des César…
si és que existeix es César!

Eterna cerca i consol
que conduiria a sa humanitat
fins a ses mateixes portes des cel.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Carol Bonet Torres
 Traductor: Francesc M. Barceló


 

VERSO A VERSO, BESO A BESO.

VERSO A VERSO, BESO A BESO. Si la memoria no me falla, queda lejos, muy lejos, aquel primer verso que nació fruto del amor con el primer bes...