martes, 20 de mayo de 2014

CLARO DE LUNA

 
Nació gris la luna aquel día,
se fue apoderando de la noche
mientras cambiaba la cara de colores.
Su destello se fue reflejando
 en el valle de almendros, 
bajo un manto de pétalos blancos
 esparcidos por el campo.

Se fue de mi lado, y su luz de plata,
 bañó las flores orgullosas de sus encantos.
¡Era bella, bella, era muy bella la luna, 
era como de otro planeta!

De repente y por arte de magia,
unas notas de música clásica
inundo el valle ¿De quien era la melodía?
¿Sería de Beethoven? ¿Será,"Claro de luna"?
 ¡¡¡Será!!!

Lloró mi corazón, cuando llego hasta mis oídos
el sonido de un piano de cola.
¿O, es que los corazones no lloran?

Un valle abierto de par en par a la noche estrellada,
fue testigo de como una lágrima regaba
una flor rosada caída sobre la tierra.

Ella acariciaba mi cara, mientras me preguntaba 
sobre cosas que no son de este mundo,
preguntas imposibles que jamas tendrán respuesta.
¡Se nos fue la noche de las manos,
como a dos tontos enamorados!

Un triste viento del norte se apoderó del cielo 
arrastrando a su paso espesas nubes
 y la luna salió huyendo,
como una jovencita avergonzada,
 por detrás de las montañas.

 Fueron poblando el cielo las claras luces del alba 
mientras el sol desperezaba sobre la mar...
¡y todo lo de la noche anterior...
quedo en nada!

Colección ¿Quién me presta una fotografía?
 Foto: Vicent Suret

"CLAR DE LUNA"


Va néixer gris sa lluna aquell dia,
s´en va anar apoderant-se de sa nit
mentre canviava sa cara de colors.
Es seu centelleig es va anant reflectint
a sa vall d'ametllers, 
sota un mantell de pètals blancs
escampats pes camp.

S´en va anar des meu costat, i sa seua llum de plata,
va banyar ses flors orgulloses des seus encants.
Era bonica, bonica, era molt bonica sa lluna, 
era com d'un altre planeta!

De sobte i per art de màgia,
unes notes de música clàssica
va inundar sa vall. De qui era sa melodia?
Seria d´en Beethoven? Serà,"Clar de lluna"?
Serà!!!

Va plorar es meu cor, 
quan va arribar fins a ses meues oïdes
es so d'un piano de cua.
O, és que es cors no ploren?

Una vall oberta de bat a bat a sa nit estavellada,
va ser testimoni de com une llàgrime regave
una flor rosada caigude damunt la terra.

Ella acariciava sa meua cara, mentre em preguntava 
de coses que no són d'aquest món,
preguntes impossibles que mai tindran resposta.
Se'ns va anar la nit de ses mans,
com a dos ximples enamorats!

Un trist vent del nord es va apoderar del cel 
arrossegant en es seu pas espessos núvols
i sa lluna va sortir fugint,
com una joveneta avergonyida,
per darrera de ses muntanyes.

Varen anar poblant es cel, ses clares llums de l'alba 
mentre es sol badallaba per sobre la mar...
i tot el de la nit anterior...
va quedar en res!

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Vicent Suret     

No hay comentarios:

SI FUERA NECESARIO LLAMARÍA A MIS HÉROES LOS POETAS.

SI FUERA NECESARIO LLAMARÍA A MIS HÉROES LOS POETAS. Bajé los ojos hasta dar con la punta de mis zapatos, pues no me atreví a mantener su mi...