martes, 13 de mayo de 2014

DIBUJAR CON EL DEDO


 Lejos, muy lejos, allí donde el cielo termina su destino
y el polvo de las estrellas pierden el brillo.

Muy lejos, donde los enamorados piden
 y ofrecen amores eternos,
allí donde los dibujos se adivinan
y los niños y mayores dibujamos sin lapicero.

Lejos, donde mandamos nuestros sueños
y adivinamos que navega un barquito velero;
salta un gato, sonrie un muñeco o simplemente...
 dibujamos un corazón con el dedo.

 Donde guardamos las dudas, las lágrimas
y todo aquello que nos pueda hacer daño.
Tan lejos que nadie puede llegar
para arreglar las goteras y llora el cielo
cada vez que no se hacen realidad nuestros deseos.

Allí donde el rayo y el trueno
nos asusta cuando no somos lo bastante buenos.
Donde el viento limpia el firmamento,
para que empecemos ilusionados de nuevo
a pintar castillos en el cielo.
Donde soñemos que somos los protagonistas
 de libros de caballeros.

Cada vez más y más lejos, escribiremos nuestros versos
en láminas de oro, y firmaremos con un garabato
 nuestro anonimato, para guardar en el más íntimo silencio
todo aquello que queremos conservar en secreto.

Lejos, muchísimo más lejos...
allí donde termina la prosa y empieza el verso.


Colección ¿Quién me presta una fotografía?
 Foto: Angels Arall
    
DIBUJAR AMB ES DIT



Lluny, molt lluny, allí on es cel acaba es seu destí
i sa pols des s'estels perden sa lluentor.

Molt lluny, on es enamorats demanen
i ofereixen amors eterns,
allí on es dibuixos s'endevinen
i es nens i majors dibuixem sense llapis de colors.

Lluny, on enviem es nostres somnis
i endevinem que navega un vaixell veler;
salta una gat,  un ninot somriu o simplement...
dibuixem un cor amb es dit.

On guardem es dubtes, ses llàgrimes
i tot allò que ens pugui fer mal.
Tan lluny que ningú pot arribar
per arreglar ses goteres i plora es cel
cada vegada que no es fan realitat es nostres desitjos.

Allí on el raig i es tro
ens espanta quan no som bastant bons.
On es vent neteja es firmament,
perque comencem il·lusionats de nou
a pintar castells en es cel.
On somiem que som es protagonistes
de llibres de cavallers.

Cada vegada més i més lluny, escriurem es nostres versos
en làmines d'or, i signarem amb un gargot
es nostre anonimat, per guardar en es més íntim silenci
tot allò que volem conservar en secret.

Lluny, moltíssim més lluny...
allí on acaba sa prosa i comença es vers.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Angels Arall     

viernes, 9 de mayo de 2014

EL ABUELO PEDRO


Azul celeste, teñidas las crestas de plata
 van bailando las olas hasta la playa.

Parece como si hubiera perdido
 su dulce mirada de niño
y esté esperando a que regrese
 a bordo de un barco pirata.

El viento va jugando con ellas y
le va envolviendo el olor a mar salada.
¡Qué dulce bálsamo se apodera de su alma
al ver cómo navegan las naves mar adentro
y le transporta plácidamente
a un tiempo en que a su vida
nadie le ponía ni metas ni trabas!

Respira el aire puro de oro
 que le llega desde lejanos lugares,
 con los que siempre había soñado
buscando un resquicio por donde volver al pasado.

Azul celeste, teñidas las crestas de plata
 van bailando las olas hasta la playa,
envolviendo al abuelo de olor a mar salada.

Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: Francesc Martínez

L´AVI PERE

Blau cel, tenyides ses crestes de plata
van ballant ses ones fins a sa platja.

Sembla com si hagués perdut
se seua dolça mirada d´infant
i estigui esperant que torni
a bord d'un vaixell pirata.

Es vent va jugant amb elles
i li va embolicant s'olor a mar salada.
Quin dolç bàlsam s'apodera de sa seua ànima
en veure com naveguen es vaixells mar endins
i li transporta dolçament
a un temps en què a sa seua vida
ningú li posava ni metes ni traves.

Respira s'aire pur d'or
que li arriba de llunyans llocs
amb es que sempre havia somiat
buscant una escletxa per on tornar as passat

Blau cel, tenyides ses crestes de plata
van ballant ses ones fins a sa platja,
embolicant a s'avi d'olor a mar salada.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Francesc Martínez

lunes, 5 de mayo de 2014

NEW YORK


Me fatiga caminar sobre asfalto
rodeado de edificios altos
que me hacen sentir como un enano.
De semáforos, de rojos que te dan el alto
y de verdes que te ceden el paso.
¡De ruidos metálicos, de voces a grito pelado,
de bocinas sonando sin sentido!

Me descorazona vivir en un desierto
abarrotado de gente a la que desconoces,
que si se diera el caso, y te atropellaran,
pasarían por encima de tu cadáver,
con tal de no llegar tarde al trabajo.

Y así pasaran los años, sin darte cuenta
que perteneces a una selecta "manada"
de personas inteligentes y distinguidas.

¡Al final, no habrá marcha atrás!
andarás con la mirada fija en busca de objetivos
y te convertirás en una ave de rapiña!
Ilustrarás tu vocabulario, mejorarás el vestuario,
el Rolex te identificará sobre el resto de los humanos,
y sacarás pecho, cuando ruja tu enfático deportivo.

¡Ay, pobre desgraciado,
habrás conseguido lo que querias…
olvidar tus valores y hasta de donde provenías!

Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: Mª Angels Arall 

NEW YORK


Em fatiga caminar sobre asfalt
envoltat d'edificis alts
que em fan sentir com un nan.
De semàfors, de vermells que et donen l'alt
   i de verds que et cedeixen el pas.
De sorolls metàl·lics, de crits a plena veu,
de botzines sonant sense sentit!

Em descoratja viure en un desert
abarrotat de gent a sa que desconeixes,
que si es donés es cas, i t'atropellessin,
passarien per sobre des teu cadàver,
amb tal de no arribar tard es treball.

I així passessin es anys, sense adonar-te
que pertanys a un selecta "ramat"
de persones intel·ligents i distingides.

Al final, no hi haurà marxa enrere!
caminaràs amb sa mirada fixa a sa recerca d'objectius
i et convertiràs en una au de rampinya!
Il·lustraràs es teu vocabulari, milloraràs es vestuari,
el Rolex t'identificarà sobre sa resta des humans,
i trauràs pit, quan rugeixi es teu emfàtic esportiu.

Ai, pobre desgraciat,
hauràs aconseguit el que volies…
oblidar es teus valors i fins d´on provenies!

Col·lecció Qui me deixa una fotografia?
Foto: Mª Angels Arall

jueves, 1 de mayo de 2014

¿QUIÉN ME PRESTA UNA FOTOGRAFÍA?


Después de la última colección de poemas  “MI VIEJO ÁLBUM DE FOTOS”, he pensado involucrar a más gente en mi próxima recopilación y quisiera pedir a mis amigos, o a los que gentilmente me las cedan, alguna de sus fotografías con las que inspirar mi nueva colección, que voy a titular:

“¿QUIÉN ME PRESTA UNA FOTOGRAFÍA?”

De antemano, les agradezco la buena voluntad de dejar en mis manos sus pequeñas obras de arte y espero estar a la altura de su imaginación y con mi humilde aportación, conseguir obtener de cada una de ellas un "feliz casamiento”.

También dar las gracias a todos aquellos que siguen con atención e ilusión mi blog y que consiguen con sus comentarios y lecturas, que no deje nunca de sacar nuevos poemas e ideas de mi “chistera”.

¡Ahora, solo me queda esperar pacientemente que alguien me preste la primera fotografía!

Gracias de antemano a todos los que van a colaborar con mi nueva colección.

                                                                Juan José Cardona.
Foto: Mª Angels Arall
                                                                                            
"QUI EM DEIXA UNA FOTOGRAFIA?"


Després de s'última col·lecció de poemes “ES MEU VELL ÀLBUM DE FOTOGRAFIES”, he pensat involucrar a més gent en sa meua propera recopilació i volgués demanar as meus amics, o els quals gentilment me les cedeixin, alguna de ses seues fotografies amb ses quals inspirar sa meua nova col·lecció, que vaig a titular:

 “QUI EM DEIXA UNA FOTOGRAFIA?”

Per endavant, els agraeixo la bona voluntat de deixar a les meues mans ses seves petites obres d'art i espero estar a l'altura de sa seva imaginació i amb sa meva humil aportació, aconseguir obtenir de cadascuna d'elles un "feliç casament”.

També donar ses gràcies a tots aquells que segueixen amb atenció i il·lusió es meu blog i que aconsegueixen amb es seus comentaris i lectures, que no deixi mai de treure nous poemes i idees des meu “barret de copa”.

Ara, solament em queda esperar pacientment que algú em deixi sa primera fotografia!

Gràcies per endavant a tots es que van a col·laborar amb sa meva nova col·lecció.

                                                                                                   Juan José Cardona.
Foto: Mª Angels Arall

viernes, 25 de abril de 2014

EL BAR DE MI PUEBLO


  En el viejo bar de mi pueblo,
en una melancólica tarde de agosto
 y en pleno arrebato de escritor barato,
 con mi papel y bolígrafo en la mano...
quiero escribir, ¡pero no sé qué!

Busco algo sencillo que me inspire;
como los rayos de sol jugando
sobre las paredes pintadas de cal viva,
con las hojas de la bugambilia
 que cuelgan del techo.

En la barra del bar, cuatro payeses
con una copa de absenta en la mano,
 se ríen y hablan del tiempo que hará mañana,
¡cosas triviales y evidentes!

Es tan sencillo, tan cotidiano, que no pillo la onda
para escribir una sola línea que tenga sentido.
Llega un suave olor a jazmín y una brisa fresca
 me recuerda que se esta haciendo tarde
y sigo sin escribir una puñetera frase.

Desde algún lugar de la calle,
llega el sonido de viejas canciones de los Rolling,
mientras el humo de tabaco de pota de un anciano me agobia.
   ¡Al otro lado de la terraza, un hippy
 que se quedó anclado en los setenta.
se esta liando un porro!

De repente, sin saber de donde,
aparece una hermosa niña
 que me queda mirando fijamente
y en un santiamén contemplo en sus ojos...
 el brillo de la ternura y la inocencia,
¡un simple detalle, que un poetrasto jamas podrá describir!

Quiero escribir, ¡pero no sé qué!

 Colección Mi viejo álbum de foto


ES BAR DES MEU POBLE 

En es vell bar des meu poble,
en una malenconiosa tarda d'agost
i en ple arravatament d'escriptor barat,
amb es meu paper i bolígraf a sa mà...
vull escriure, però no sé què!

Busco alguna cosa senzilla que m'inspiri;
com es raigs des sol jugant
sobre ses parets pintades de calç viva,
amb ses fulles de sa buguenvil.lia
que pengen des sostre.

A sa barra des bar, quatre pagesos
amb una copa d´absenta a sa mà,
riuen i parlen des temps que farà demà,
coses trivials i evidents!

És tan senzill, tan quotidià, que no enxampo s'ona
per escriure una sola línia que tingui sentit.
Arriba una suau olor a gessamí
i una brisa fresca em recorda que s´esta fent tard
i segueixo sense escriure una puñetera frase.

Des d'algun lloc des carrer,
arriba es so de velles cançons des Rolling,
mentre es fum de tabac de pota d'un ancià m'atabala.
A l'altre costat de sa terrassa, un hippy
 que es va quedar ancorat en es setanta.
s'esta embolicant un porro!

De sobte, sense saber d'on, apareix una nena
que em queda mirant fixament
i en un tres i no res contemplo en es seus ulls...
sa lluentor de sa tendresa i sa innocència,
un simple detall, que un trist poetraste
mai podrà descriure!

Vull escriure, però no sé què!

                                                                     Col·lecció Es meu vell àlbum de fotografies

sábado, 19 de abril de 2014

LA HORA DE LA SIESTA


Radiante posaba la paloma, 
de plumaje de seda blanca, 
igual que la espuma de la cresta de la ola
que llega a la costa, para abrazar las rocas.

Era un día de verano, de una tarde calurosa y soleada,
 en la que buscas encarecidamente la sombra de un pino.
Era la hora de la siesta, cuando el sol se apodera del universo
 y te quema los ojos cuando miras al cielo 
y el sueño se apodera de tu cuerpo, en algún rincón fresco.

Abandoné mis párpados a su suerte
 y mi espíritu salió volando, 
dibujando sin sentido un ángel de alas de oro.

Me crucé con la blanca paloma,
que portaba en el pico una ramita de olivo.

 Le pregunté: ¿dónde vas, paloma?
Respondió: ¡¡¡a donde me quieran!!!,
 mientras iba desapareciendo mar adentro.

  Colección Mi viejo álbum de fotos

S´HORA DE SA MIGDIADA

Lluminosa descansava sa coloma
 de plomatge de seda blanca,
igual que s’escuma de sa cresta de s´ona
 que arriba a sa costa, per abraçar ses roques.

 Era un dia d´estiu, d'una tarda calorosa i solejada, 
en sa que busques desesperadament, s’ombra d'un pi.
 Era s’hora de sa migdiada, quan es sol s’apodera de l'univers
 i et crema es ulls quan mires es cel 
i sa son s’apodera des teu cos, en qualsevol lloc fresc.

 Vaig abandonar ses parpelles a sa seua sort
 i es meu esperit va sortir volant,
 dibuixant sense sentit un àngel d'ales d’or.
Hem vaig creuar amb sa coloma blanca
que portava en es bec una branqueta d’olivera.

 Li vaig preguntar: On vas, colometa?
 – On em vulguin!!!, va respondre,
  mentre anava desapareixent mar endins.

Col·lecció Es meu vell àlbum de fotografies  

martes, 15 de abril de 2014

PRIMAVERA


¡De azul, se tiñe el cielo!
¡Qué suerte, se termina el sombrío invierno,
y en donde hubo oscuridad, nacerán colores!

 ¡De azul, se tiñe el cielo! 
¡Qué delicia, se terminaron las tormentas y los vientos
y los campos se vestirán de flores! 

  ¡De azul, se tiñe el cielo!
¡Qué hermosura, volver a contemplar el mar en calma
y los llauts navegar sobre aguas claras!

 ¡De azul, se tiñe el cielo!
  
 Colección Mi viejo álbum de fotos

ENTRETEMPS 


¡De blau, es tenyeix es cel!
¡Quina sort, s´ha acabat es trist hivern,
i a on hi havia foscor, naixeran es colors! 

¡De blau, es tenyeix es cel! 
¡Quina delícia, s´han acabat ses tempestes i es vents
i es camps es vestiran de flors!  

¡De blau, es tenyeix es cel! 
¡Quina bellesa, tornar a contemplar la mar en calma, 
i es llaüts navegar damunt ses aigües clares! 

¡De blau, es tenyeix es cel! 

Col·lecció Es meu vell àlbum de fotografies

VERSO A VERSO, BESO A BESO.

VERSO A VERSO, BESO A BESO. Si la memoria no me falla, queda lejos, muy lejos, aquel primer verso que nació fruto del amor con el primer bes...