martes, 26 de agosto de 2014

DOMINGO DE MISA

 
El viento moverá las ramas,
 el sol dotará al valle de amapolas
 de pétalos rojos y de amarillo a las margaritas.
Las nubes pintarán de verde
 los pinos de los bosques.

 Los niños calzarán los zapatos de domingo,
 y las niñas lucirán un lazo rosa en cada trenza,
un vestido de algodón blanco de nieve
 y en el brazo, un bolsito de charol. 

Allá por el mediodía, 
el pórtico de la iglesia se irá quedando vacío
 sin la algarabía de la chiquillería. 
Las gentes irán volviendo a sus casas, unos andando,
otros montados en carro, mientras por el camino, 
el sonido de los cascabeles sonarán a fiesta.

A su paso, todo será alegría y colorido.
 Brillará el sol, mientras las chimeneas
 irán tiñendo al cielo de humeantes grises.
A lo lejos, en el florido valle,
 las mariposas seguirán revoloteando 
 hasta que las luces del atardecer,
 se vayan apagando por encanto.

 Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: Carmen Villar
DIUMENGE DE MISSA


El vent mourà ses branques,
es sol dotarà a la vall de roselles
de pètels de vermells i de groc a ses margalides,
mentre es núvols pintaran de verd
es pins des boscos.

Es nens calçaran ses sabates de diumenge,
i ses nenes lluiran un llaç rosa en cada trena,
un vestit de cotó blanc de neu
i en el braç, un bolset de xarol.

Allà pes migdia,
es pòrtic de s'església s'anirà quedant buit
sense s'algaravia de sa mainada.
Les gents aniran tornant a ses seues cases, uns caminat,
altres muntats amb carro, mentre pes camí,
es so des cascavells sonaran a festa.

Al seu pas, tot será alegria i colorit.
Brillarà es sol, mentre ses xemeneies
aniran tenyint es cel de fumejants grisos.
Al lluny, a sa florida vall,
ses papallones seguiran volotejand
fins que ses llums des vesprejar,
s'aniran apagant per obra d'encant.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Carmen Villar
Traductor: Francesc M. Barceló 

SUNDAY MASS

 The wind moved the branches,
the sun adorned the valley of poppies
with red petals and yellow daisies,
whilst the clouds painted green
the pines of the forest.

The children wore sunday shoes,
and the girls shone with pink ribbons in each braid,
and a dress made of snow white cotton,
and in their arm, a patent leather bag.

Around noon,
the church porch became empty,
without the din of the children.
The church goers returned home to their houses, some walking,
other rode in a horse driven cart, whilst on the road,
the air was filled with the sound of the bells embellishing the horses,
they rang out like sounds of a party.

In it´s path, everything was merry and colourful,
the sun shone, whilst the chimneys
stained the sky with grey smoke.
In the distance, in the flowery valley,
the butterflies fluttered their wings,
until the glow of the sunset departed,
and they surrendered to it´s charm.


Collection: Who has lent me this photo?
Photo: Carmen Villar
Translation: Sarah Louise Bussey

 

viernes, 15 de agosto de 2014

¡LOCO POR TI!

   -Escríbeme un poema amigo, 
que tengo las palabras en la punta de la lengua,
pero no tengo el arte de escribirlas.
-Un poema para quien tú y yo sabemos.
¿O no sabe ella de sobra que la quieres?
-Sí, pero con tu ciencia quiero yo impresionarla.
-Vamos pues, sin más demora, que no tiene que ser difícil
escribir de alguien a quien amas.
-Sí, sí, me fluyen las ideas como por arte de magia,
pero no atino con tantos nervios a ponerlas en vereda.
-Vamos pues, a darle forma a tan bellas palabras 
que atesoras y empecemos sin más demora.

Querida mía...
-¿Querida mía?
 ¿No sería mejor... 
Amor de mis amores o vida mía?
-Vamos pues.
Amor de mi vida...
-¡Mejor, mucho mejor!
-¿Seguimos?
-Sí, sí, escribe...

 Y tú, amada,
apareciste cabalgando entre las nubes,
 en una silenciosa noche perlada,
mientras yo, ignorante de ti, aguardaba.

Miré tus ojos allí en el cielo
 y con lenta calma
un rayo de esperanza
 atravesó mi alma.

-¿...Voy bien?
-Tú sigue, que yo escribo...

Bajaste hasta mi desconsolado retiro
para subirme al lomo de tu jaca,
y paseaste conmigo abrazado
a tu cintura con sonrisa de niño...

-¡Si quieres, puedes meter baza, 
que al fin y al cabo tú eres el artista!
-Tranquilo, que yo hago lo mío.

Cabalgamos por el infinito,
 y mientras tu pelo acariciaba mi cara,
me ibas hablando de la vida
¡cuando yo me sabía muerto!

Desde aquel día te digo,
amada mía, si muero,
quiero que sea a tu lado,
 trotando entre nubes por el cielo
en noche de luna y estrellada.

-¿Sigo,? 
¿No me habré extendido demasiado?
Al fin y al cabo tú eres el maestro.
Ahora comprendo lo difícil que es escribir.
Si no fuera por tu ayuda, yo solo
nunca habría conseguido escribir dos líneas seguidas.
-Sí, claro, ya ves, un poeta a la hora de escribir
es de mucha ayuda.
-¿Seguimos pues ?
-Tú mismo, tú eres el pozo de ciencia.
 Pero tal vez, mejor lo damos por terminado.
¿Cómo acabamos la carta, con un beso?
-¡Escribe, escribe por Dios,
 que estoy inspirado...!

Que eres el más dulce de los besos, 
que sin ellos solo siento tormento, 
y que su ausencia me acongoja,
mientras su sabor a miel me alimenta.

-Tal vez tendríamos que terminar,
 no sea el caso que te hicieras pesado
y ella no encontrara la gracia a tanto verso suelto.
Ya sabes, " lo bueno, si es breve, dos veces bueno".
 -¿Tú crees?, ¡pues mejor terminamos!
La firmo, cierras el sobre y se la entregas en mano.
 ¡Desde luego, eso de escribir no es fácil!
¡No, por suerte no lo es!

 Colección ¿Quién me presta una fotografía?
Foto: Francesc Martínez

BOIG PER TU!

-Escriu-me un poema "primo",
què tinc les paraules a la punta de la llengua
però no tinc l'art d'escriure-les.

  -Un poema per a qui tu i jo sabem.
O no sap ella de sobres, que l'estimes ?
-Si, però amb la teva sapiència
vull jo impressionar-la.
-Som-hi sense més demora, què no ha d'ésser
difícil escriure a qui estimes.
-Si, si, em flueixen les idees com
per art de màgia, però amb tants nervis,
no encerto a posar-les a on toca.
-Som-hi doncs a donar-los forma a tant boniques
paraules què atresores i comencem a enumerar-les.

Estimada meva...
-Estimada meva ?
No seria millor...
Amor dels meus amors, o vida meua ?
-Som-hi doncs,
Amor de la meva vida...
-Millor, molt millor, "primo" !
-Seguim ?
-Si, si, escriu...

I tu, estimada, vas aparèixer cavalcant
entre els núvols, en una silenciosa nit perlada
mentre jo, ignorant de tu, esperava.

Vaig mirar els teus ulls allà al cel
i amb lenta calma,
un raig d'esperança
va trevessar la meva ànima.

-Vaig bé ?
-Tu segueix, que jo escric...

Vas baixar fins al meu desconsolat retiro
per a pujar-me a lloms del teu cavall
i vas passejar amb mi abraçat a la teva
cintura, amb un somriure d'infant.

-Si vols, pots dir la teva,
què al cap i a la fi, tu ets l'artista !
-Tranquil, que jo ja faig la meva feina.

Vam cavalcar per l'infinit
i mentre els teus cabells 
m'acariciaven la cara,
m'anaves parlant de la vida.
Quan jo em creia mort !

Des de aquell dia, et dic...
estimada meva, si moro,
vull què sigui al teu costat
trotant entre núvols pel cel,
en nit de lluna estelada.

-Segueixo "primo" ?
 No m'hauré estès massa ?
al cap i a la fi, tu ets l'entès. 
Ara comprenc el difícil què és escriure,
si no fóra per la teva ajuda, jo sol,
mai hauria aconseguit escriure dues ratlles seguides.
-Si, clar, ja veus, un poeta a l'hora d'escriure
és de molta ajuda.
-Seguim doncs ?
-Tu mateix, tu ets el pou de ciència. 
Però potser, millor el donem per acabat. 
Com acabem la carta, amb un petó ?
-Escriu, escriu, per Déu,
què estic inspirat...!

Què ets el més dolç dels petons,
què sense ells, només sento turment,
i què la seva absència em contrista
mentre el seu sabor a mel m'alimenta.

-Potser hauríem d'acabar,
no sigui el cas què et fessis pesat
i ella no li trobarà la gràcia a tant de vers solt.
Ja saps, "lo bueno, si es breve, dos veces bueno"...
-Tu creus ? Doncs millor què acabem !
La signo, tanques el sobre i li lliures.
Per descomptat què això d'escriure no és fàcil !  
-No, per sort no ho és...!

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto:Francesc M. Barcelo
Traductor: Francesc M. Barceló

DONDE EL VIENTO LA LLEVÓ.

DONDE EL VIENTO LA LLEVÓ. Aquella noche el viento soplaba con tanta fuerza que, al ir a cerrar las ventanas, una ráfaga traviesa se la llevó...