lunes, 10 de febrero de 2014

DOS BISABUELAS PAYESAS

 
-¡Ay, Catalina, esto no es vida! tengo los huesos que no me dejan vivir.

-No me digas nada Esperanza, que hace dos días que fui al médico y me dijo,
 que lo mío no tenia remedio y que me lo tomara con calma.

-Si ya me lo decía mi marido, ¡que en el cielo esté!,
¡que la vida son tres días y dos los pasamos por el camino!

-Y hablando de todo un poco Catalina,
 ¿como está tu hija, la que tenia tres hijos estudiando en Barcelona?.

- Muy bien, gracias, ella esta bien
 y los chicos ya terminaron la carrera hace tiempo,
 e hicieron suerte los puñeteros, porque se casaron con tres ricas herederas, 
¡y gracias a Dios, ya me han hecho bisabuela!.

-Estoy muy contenta Catalina. El otro día mi nieta Margarita, 
tuvo gemelos, y ya son cinco los bisnietos que tengo.

-Cuanto me alegro Esperanza, porque tu nieta es muy buena chica
 y su marido muy trabajador.

- Bueno, ahora me voy a casa corriendo, porqué tengo que tomarme las pastillas
 que me receto el medico, y me dijo;
que no me olvidara nunca de tomarlas, ¡que podía ser fatal!

-Adiós, Catalina.¡Estos malditos huesos un día me van a matar!
 

 Este pequeño relato esta dedicada mis queridas tias, Catalina y Esperanza

  Colección Mi viejo álbum de fotos

               DOS JAIES PAIGESES


-Ai, Catalina, això no és vida! teng es ossos que no hem deixen viure.

-No hem digues res Esperança, que fa dos dies que vaig anar en es metge i em va dir
que lo meu no tenia remei i que m´ho agafes amb paciència.

-Si, ja m´ho deia es meu home, que en es cel sigui, 
que la vida son tres dies y dos es passem pes camì!

-I parlant una mica de tot Catalina, com esta sa teua al·lota,
 sa que tenia tres fills estudian a Barcelona?

-Molt bé, gràcies, ella esta bé i es al·lots ja han acabat sa carrera
 i han fet molta sort és punyeters, perque s´han casat
 amb unes bones hereues i gràcies a Déu, ja m´han fet reguela!

-Doncs estic contenta Catalina!. S´altre dia se meua neta na Margalida, 
va tenir bessons i ja son cinc besnéts es que tenc.

-Estic contenta Esperança, perque sa teua neta val molt 
i es seu home es molt treballador.

-Bé, i ara m´han vaig a casa correguent, que tenc de prende ses pastilles,
 que es metge diu que no me les oblidi mai.

-Adeu, Catalina, aqueixos ossos m´han de matar qualsevol dia! 

Aquest petit relat esta dedicat a ses meues estimades tietes, Catalina i Esperança

Col·lecció Es meu vell àlbum de fotografies 

LO MÍO ES UN SIN VIVIR

LO MÍO ES UN SIN VIVIR Como podré explicar como soy yo en el tema del amar, si ni siquiera yo mismo me conozco en la labor, que soy un sin r...